Bones Festes!

Tornem el dia 9 de gener amb noves actualitzacions i reflexions sobre l'educació al nostre país.

Bones festes i feliç 2012!

Família: activitats familiars per Nadal

I avui, a les portes de Nadal, us apropem totes aquelles activitats que podeu fer en família aquests dies de vacances.

Caixa Fòrum

Del 23 de desembre al 5 de gener al Caixa Fòrum s’hi faran tallers de creació de motius nadalencs, amb la natura com a model. És una activitat gratuïta.

Fins el 9 de gener podeu veure l’exposició “La solitude organisative”, dedicada a l’artista Miquel Barceló. De 10 a 20h es faran activitats, jocs de pistes i tallers a l’entorn de la figura de Barceló. És una activitat gratuïta.

Del 27 al 30 de desembre i del 3 al 4 de gener, a les 17:30h. “Skribo. Una aventura cal·ligràfica”, de Comediants. És una activitat adreçada a nens a partir de 4 anys. L’entrada val 4€.

Cosmo Caixa 

Els dies 23, 27, 28 i 29 de desembre es pot veure “El gran espectacle de màgia”, a càrrec del Rei de la Màgia, a les 18.00h És una activitat gratuïta.

Del 23 de desembre al 5 de gener, a les 11 i les 17h us recomanem  “Un bosc d’ombres i altres fantasies”, espectacle d’ombres xineses. A partir de 3 anys. L’entrada val 2€.

Del 23 de desembre al 5 de gener, a les 13h: “El xarlatà”, històries a través d’objectes quotidians i invents insòlits. L’entrada val 2€.

Festival de la Infància i la Joventut de Barcelona:

Del 27 de desembre al 4 de gener, a la Fira de Montjuïc, podeu assistir al Saló de la Infància, que enguany arriba a la 48ena edició. Allà hi podreu veure espectacles, tallers, manualitats, activitats esportives, etc., per gaudir en família. Les entrades valen 10  €tot el dia, 7 € només a la tarda i gratuïta per als menors de 3 anys. Trobareu més informació al web: www.festivalinfancia.com

I en època de Nadal, també podeu anar al cine en família. En especial, us recomanem:

Obstacles: La generació Ni-Ni

Aquesta setmana hem sabut que el nombre de joves que actualment ni estudien ni treballen, coneguts popularment com “la generació ni-ni”, segueix augmentant. A Espanya, de fet, n’hi ha més de 800.000, el que representa un 22 % de la població. Segons un estudi del Centre Europeu pel Desenvolupament de la Formació Professional, a l’any 2008 hi havia un 13,8% de “ni-nis” a tot Espanya, mentre que a l’any 2010 aquesta xifra va augmentar fins el 22,4 %. 

Dins de la Unió Europea, Espanya és el cinquè país amb més “ni-nis”, per sota de Letònia, Irlanda, Itàlia i Bulgària. El catedràtic de Psicologia Social de la Universitat de València, José María Peiró estableix dos tipus de “ni-nis”: en primer lloc, aquells que no troben feina perquè han fracassat en els estudis, i també aquells de tipus “sabàtic”, que es prenen un temps abans de començar a treballar.

Aquesta classificació, però, pot resultar una mica redaccionista, ja que, a la realitat, hi poden haver molts matisos i variants diferents de "ni-nis". Per exemple, aquells joves que troben feina però la refusen per les males condicions laborals o per dificultats de desplaçament; també aquells que tornen a estudiar però s’agobien i ho acaben deixant; aquells que prefereixen esgotar l’atur abans de tornar a treballar o els qui es desanimen després de buscar feina durant molt temps. Sigui com sigui és evident que la dels “ni-nis” és una denominació massa generalitzada, que defineix els joves en sentit pejoratiu. De gent vaga i sense ambició n’hi ha hagut sempre i de totes les edats, i no és una característica exclusiva del sector juvenil de la societat. 

Actualitat: Cap a un batxillerat de 3 anys

Aquesta setmana ha estat marcada per la investidura de Mariano Rajoy com a president del govern espanyol. Un nou executiu que modificarà, per enèsima vegada la llei d'educació. Aquí a La Pissarra 2.0 ja us vam explicar els principals punts que portava el programa electoral del PP i avui volem repassar breument els primers apunts que va indicar Rajoy en matèria educativa durant el debat d'investidura. Tot en un dia en què es coneixerà el nom de la persona que s'encarregarà del Ministeri d'Educació. 

La proposta més destacada durant el discurs de Mariano Rajoy va ser la voluntat d'implementar un batxillerat de 3 anys. El nou líder de l'executiu es va limitar a enunciar la seva idea, que passa per allargar un curs més l'actual batxillerat amb l'objectiu de millorar els índex de rendiment escolar. El que no va explicar Rajoy és d'on s'ha de treure aquest curs, si escurçant un any l'Educació Secundària Obligatòria (ESO) o posposant l'entrada a la universitat fins els 19 anys. Tot fa indicar, però, que la idea del PP va més encaminada en la primera alternativa.

El plantejament passaria per separar els alumnes als 15 anys després de tres cursos d'ESO. A partir d'aquí es dividirien ja en les diferents especialitats de batxillerat i Formació Professional (FP). Un detall important, amb tot, és el fet que el PP pretén mantenir l'obligatorietat en els estudis fins els 16 anys. Així doncs, els alumnes estarien obligats a cursar el primer any de batxillerat o FP.

Altres propostes que vol introduir el nou executiu i que s'aniran concretant amb el temps són la llibertat en l'elecció del centre educatiu, potenciar el bilingüisme castellà-anglès - trilingüisme en el cas de les Comunitats Autònomes amb llengua pròpia cooficial i canviar el sistema d'oposicions per als professors entre d'altres mesures que anirem coneixent els propers dies.

Un pas endavant: Llegir més per comprendre millor

La Generalitat de Catalunya s'ha proposat augmentar l'índex de lectura entre els catalans. Una determinació, englobada dins el Pla Nacional de Lectura 2011-2015, que pretén que el número de lectors entre la població del país passi de l'actual 62% al 71% que marca la mitjana europea. Per complir aquest bon propòsit, el govern català ha assenyalat l'educació com el vehicle fonamental que l'ha de dur a l'èxit. Es tracta, doncs, d'un pla global que té en l'educació el seu estilet principal.

Ensenyament es centrarà en reforçar els hàbits de lectura en tots els aspectes de les aules de primària i secundària, tant en l'augment del temps dedicat a la lectura com el nombre de llibres que s'han de llegir anualment. Així doncs, l'objectiu de la Conselleria d'Ensenyament és que els centre d'educació primària facin llegir als seus alumnes un mínim de 25 llibres per any. El programa, quant a l'educació secundària, marca el llindar en 30 llibres per any, el que suposaria un gran avenç en comparació als 9 llibres anuals que llegeixen els estudiants de secundària avui en dia. En matèria temporal, s'aconsella que amb els més petits es sumin 10-20 minuts de lectura diària a casa a la mitja hora obligatòria que ja manté cada escola. A més, també hi ha la intenció de promoure que els estudiants elaborin arxius de les lectures que incorporin una sèrie d'anàlisis sobre la comprensió del text. 

Totes aquestes són mesures emmarcades en l'esmentat Pla Nacional de Lectura 2011-2015, però en cap cas tenen un caràcter obligatori. Més aviat són recomanacions que fa la Generalitat amb la voluntat de "reduir el fracàs escolar potenciant la lectura sistemàtica al llarg de tota l'escolaritat", tal i com ha declarat la Consellera d'Ensenyament, Irene Rigau. Serà un propòsit d'any nou, ja que el pla es començarà a implantar a 360 escoles (180 de primària i 180 de secundària) a partir de l'entrada de 2012 amb el desig que cada curs s'hi sumin 270 centres educatius més. 

Entrevista: Laura Bergés, Professorade la UAB

"Hem d'exigir universitat pública i de qualitat dia a dia, en cada classe, en cada feina que fem"

Avui s'ha celebrat a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB una xerrada a càrrec de Laura Bergés, professora d'aquesta facultat, i de Maria Garcia, estudiant de la UAB i membre de l'Assemblea de la Facultat de Polítiques i Sociologia, sobre l'aplicació de Bolonya. Les dues ponents defensen que Bolonya ens afecta negativament a tots i a La Pissarra 2.0 hem volgut parlar amb Laura Bergés per saber els per quès. 

La xerrada d'avui l'heu titulat "EU2015 i l'aplicació de Bolonya, una gran ESTAFA!". Per què és una estafa Bolonya?

És una estafa en el sentit que el model Bolonya (o, si més no, el que es deia de Bolonya) és un sistema basat en el treball de l'alumne i en itineraris formatius flexibles. Això requereix un model pedagògic amb pocs estudiants per professor, on es passa del professor-orador en classes magistrals, al professor-tutor , que guia el treball de l'estudiant. També implica una major oferta d'optativitat i models de matriculació flexibles. En canvi, les retallades fan que s'hagi d'augmentar el nombre d'alumnes per professor, que es rebaixin els recursos dedicats a recerca (base de la docència universitària de qualitat), i es limita l'optativitat. I a sobre es fa pagar més a l'estudiant. Per tant, s'aplica Bolonia, ja no a cost zero, sinó a cost -15% (de moment), però apujant les taxes que paguen els estudiants. En definitiva, s'ofereix menys per més.

Com afecta Bolonya als estudiants?

El nivell dels estudis passa a dependre en major mesura de l'actitud de l'estudiant. Això podria ser positiu si hi ha un treball de tutoria adequat per part del professorat. Però, si aquestes tutories o seguiment del treball de l'alumne no es poden realitzar adequadament, acaba repercutint en un baixada del nivell dels estudis. Dit d'una altra manera, hi ha menys hores de classe, però el treball de l'alumne que havia de substituir aquestes hores de docència, és un treball poc tutoritzat, donada la ratio professor-alumne que s'estableix. En part per les mateixes raons, gran part del treball dels estudiants acaba sent treball en grup, que dificulta l'avaluació real del nivell assolit individualment. En canvi, penso que l'estudiant no s'està beneficiant d'una major mobilitat entre països i entre disciplines que suposadament havia de promoure l'aplicació del Pla Bolonya. L'aplicació de Bolonya reforça també la tendència a allargar els estudis universitaris amb post-graus o màsters, ja que hi ha una certa davaluació del títol de grau. Un altre efecte de Bolonya és una major dificultat per combinar els estudis universitaris amb la vida laboral.

I als professors?

Han de canviar el model docent, proporcionant eines a l'estudiant per a que assoleixi els coneixements que abans potser es transmetien durant les hores de classe. Implica més feina de seguiment dels estudiants, que en alguns casos resulta complicada de fer per l'elevat nombre d'estudiants. Hi ha una major exigència en la tasca de planificació que, tot i que en general s'ha de valorar positivament, tal com s'està aplicant suposa una certa burocratització, establint una relació contractual professor-alumne que deixa menys flexibilitat al professor per anar adaptant la planificació a la marxa del curs. Bolonya també requereix una major coodinació entre professors de les mateixes assignatures i matèries, cosa que pot atorgar més coherència als estudis, però que, per contra, limita la llibertat de càtedra i la diversitat de plantejament d'una mateixa matèria.

Més enllà de Bolonya, el que està passant ara amb la retallada de Bolonya, implica una reducció de la plantilla de professorat, que afecta sobretot al professorat amb contractes laborals i, més particularment, als associats (cosa que contradiu els objectius de mantenir la proximitat de la universitat amb el món laboral). Implica també una major càrrega docent per als que es quedin, amb la conseqüent reducció del temps disponible per a recerca. Això perjudica, a més de la qualitat de la docència i recerca universitària, la carrera acadèmica dels professors, ja que la recerca és l'aspecte més valorat en les diferents avaluacions a què se sotmet al professorat (per accedir a millors places, per obtenir trams de recerca...). A més, la carrera dels professors més joves també es veu compromesa per la congelació i/o alentiment en la convocatòria de places.

Ara que s'ha començat a aplicar, Bolonya és el que ens van dir que seria?

Com comentava abans, penso que no, per les raons que ja he anat apuntant. A més, tampoc ha acabat de servir per a una convergència amb els models educatius europeus, on predomina una organització dels estudis en un grau de 3 anys més màsters de 2 anys, enfront el model 4+1 (o +2) implantat a Espanya.

S'ha parlat molt dels aspectes negatius dels Graus de Bolonya. Però quins són els seus punts positius?

Alguns dels que ja he apuntat, i sempre segons el model d'aplicació real. Dotar de major autonomia i responsabilitat a l'estudiant és positiu, sempre que se li ofereixin els recursos per treure'n profit (la guia o tutoria per part del professor/a com a expert en la matèria; un feed-back personalitzat i àgil; recursos bibliogràfics i equipaments necessaris per desenvolupar aquest treball autònom...). L'exigència de major coordinació i col·laboració entre professors també és un aspecte positiu, sempre que es deixi espai també per a la diversitat de plantejaments. El model Bolonya també pot ser positu en la mesura que faciliti la convalidació de títols a nivell europeu.

Hi ha hagut moltes mobilitzacions, però des de dalt mai no se n'ha fet cas. Què ha fallat?

Difícil de dir. En part, perquè Bolonya es va vendre amb un discurs que sonava molt bé (tot i que s'hagi manifestat irreal). Comptava amb un ampli suport entre el professorat i, sobretot, entre els càrrecs amb capacitat de decisió. També perquè era un pla decidit i aprovat molt abans que comencessin les mobilitzacions, un pla que s'ha anat imposant de dalt a baix. De fet, el punt de partida estaria en l'Acord de liberalització dels serveis (GATTS), signat al 1995 en el marc de les negociacions de l'Organització Mundial del Comerç, i que s'incorpora després a la legislació europea i dels estats membres. O sigui que, quan comencen a sorgir mobilitzacions des de baix, el Pla Bolonya ja havia recorregut un llarg camí. També s'ha de remarcar la important tasca de lobby de sectors empresarials, especialment grans multinacionals que, agrupades en la Taula Rodona d'Empresaris Europeus (ERT-European Round Table of Industrialists), ja havien presentat un document en línia de Bolonya, tres anys abans de la declaració de Bolonya. Sense oblidar, és clar, altres errors o mancances internes dels grups oposats a aquest nou model.

Què hem de fer els estudiants i els professors a partir d'ara per tenir una veritable universitat pública de qualitat?

Suposo que moltes coses, i hi ha molta gent fent-se la mateixa pregunta davant la dificultat de capgirar les tendències de privatització, liberalització i retallades. Penso que cal valorar realment què és, què esperem de la universitat pública, i discutir-ho amb la societat (però no només amb comitès experts que s'autoproclamen representants de la societat, i que sovint només representen les societats mercantils). Sobretot, hem d'exigir universitat pública i de quailitat dia a dia, en cada classe, en cada feina que fem, sense conformar-nos amb les petites pèrdues de qualitat que anem deixant passar quotidianament. Assumir responsabilitats, més enllà de l'oposició a determinades postures o l'adhesió a determinats slogans, proposant alternatives i col·laborant a dur-les endavant (no esperar que sigui un altre el qui farà el nosaltres volem). Connectar-nos amb altres lluites en defensa del servei públic, en defensa d'activitats que no poden quedar reduïdes a la seva dimensió econòmica i més utilitarista.

Família: Llibres per educar en família (II)

Fa unes setmanes en aquesta secció us recomanàvem un parell de llibres per educar en família. Avui us presentem dos llibres més que poden donar un cop de mà a tots els pares i oferir-los un moment de reflexió al voltant de l'educació dels seus fills.

En primer lloc, us recomanem “100 suggeriments per educar dins de la família”. És un llibre de Muro Valenciano Oller que parla sobre la importància de cuidar l'educació dins de la institució familiar. L'objectiu del llibre és demostrar la importància que té la cura dels nens entenent-la no com una necessitat dels infants, sinó com un plaer: el plaer d'apropiar-se d'un rol i viure'l amb delit. Aquesta actitud és fonamental per afavorir la maduració emocional dels infants i adolescents.

En segon lloc, us volem presentar el llibre “Ser padres, hoy: en busca del sentido común”, de Purificació Biniés, que parla de la crisi de l'autoritat paterna. L'autora postula que actualment no hi ha un equilibri entre l'autoritat paterna inqüestionable de la bufetada i el pare “guai”, modern i simpàtic. Adverteix dels perills que els nens no siguin conscients que hi ha límits perquè els pares prefereixen estalviar-se els plors dels nens que no pas dir-los un “no” rotund. Es tracta d'un llibre que explora alguns dels temes més conflictius entre pares i fills, com ara Internet i les xarxes socials, i d'altres de tabú, com ara el sexe.