Si ahir a La Pissarra 2.0 vam explicar el nou protocol que ha presentat Ensenyament per detectar la dislèxia, avui toca aprofundir amb més detall en aquesta problemàtica. I es que segons estudis recents, entre un 4% i un 10% dels alumnes de Catalunya pateix aquest trastorn. Una dislèxia que s'ha convertit en un dels principals obstacles d'aprenentatge que trobem a les aules.
A grans trets, entenem per dislèxia aquell problema a l'hora d'aprendre a llegir que pateixen alguns nens i nenes. És a dir, aquell trastorn que afecta a l'aprenentatge de la lectura i conseqüentment a l'habilitat en l'escriptura. Una afecció que implica alumnes que tenen un coeficient intel·lectual, i una situació física i psíquica ordinària i normal.
Des del moment que assumim la comprensió lectora i la capacitat escriptora com a vehiculitzadors fonamentals de l'ensenyament, ens adonem del greu perjudici que suposa patir dislèxia per aconseguir un eficient desenvolupament educatiu. A més, a les dificultats d'aprenentatge cal sumar-hi altres conseqüències de caràcter social i relacional. Així doncs, en molts casos els nens i nenes dislèctics despleguen un tarannà característic fomentat pels seus mals resultats escolars. Aquí ens trobem amb conductes com parlar molt a l'aula, barallar-se o no atendre a classe.
En aquest darrer punt, precisament, cal fer esment en la importància de localitzar els casos de dislèxia per tal d'evitar situacions en què es pugui titllar a l'alumne de poc treballador sense ser conscient del seu trastorn. Argument que es suma a la transcendència de la detecció precoç com a garant d'un millor futur acadèmic i social.
Aquí rau el valor de protocols de detecció de dislèxia com el que ha engegat recentment la Conselleria d'Ensenyament, de la mateixa manera que altres iniciatives com la implantació d'exàmens especials a la selectivitat. Ajudes, en definitiva, que han de dirigir-se a una major comprensió del trastorn de la dislèxia.
